Sapa i Hanoi

El tren vietnames, que es tot un luxe, m'ha portat fins al nord del pais, prop de la frontera amb Xina en un trajecte nocturn. Sapa es una estacio de muntanya creada, again, pels francesos a uns 1.600m amb el cim mes alt de Vietnam, Fansipan , molt apropet. Aqui fa mes fresca pero he tingut sort perque es veu que la setmana passada va estar diluviant i hi havia molta boira i, en canvi, aquests dies ha fet sol i tot! Com que l'Aitor em va donar el telefon de la Su, i me la va recomenar tant ja ni em plantejo buscar en agencies per fer un trekiking sino que la truco directament i em ve a veure a l'hotel. Realment es un encant! Tota riallera amb la indumentaria tradicional black Hmong (etnia d'origen xines) i unes arrecades molt grans i pesants que li han eixemplat els lobuls de l'orella. I el que mes em sorpren, ja m'abraca nomes veurem i es tota simpatia (quin contrast amb els vietnamites que he tractat fins ara! Tot i que he d'admetre que al nord son una mica mes amables que al sud...). La meva primera intencio era fer un trekking de dos dies juntament amb un angles que vaig coneixer al bus pero ell s'ha fet enrera a l'ultim moment per questions monetaries i com que sere jo sola penso que amb un dia n'hi haura prou... Anem a dinar al mercat amb la Su i a la tarda anem passejant fins a Cat Cat que, la veritat, nomes hi ha que botigues pero ja podem veure les primeres terrasses d'arros. L'endema d'horeta comencem la caminada que, al contrari de la majoria de trekkings, es de baixada ja que els arrossars es troben a la vall i Sapa esta al cim de la muntanya. El camps estan secs ara (nomes algun inundat per la pluja de la setmana passada) i es llauraran i sembraran a l'abril. La collita es a l'agost i, per tant, la millor epoca per visitar-los es de juny a agost quan estan tots verdets... Pero, vaja, tot i aixi es bonic de veure com aquestes tribus treballen la terra dibuixant les faldes de la muntanya amb aquests cercles concentrics. Eren tribus nomades que des de fa com mig segle s'assentaren a la zona i comencaren a cultivar blat de moro i arros. Tot i aixi hi fa massa fred i nomes tenen una collita a l'any! Anem a dinar al poble de la Su que es diu Lao Chai on em prepara menjar vegetaria (i arros que no falti!) a la seva modesta casa de fusta. Mentre ella cuina jo jugo amb les seves dues netes (les de la foto) i altres nens del poble. Juguen a caniques i hi ha una nena molt peque que cada cop que em veu es posa a plorar i s'amaga... (tanta por faig???). A la tarda continuem cap a un poble zai (Ta Van), fins a una cascada que ara esta mig seca i un ultim poble Hmong. Ha estat una ruta molt agradable i com que era jo sola m'ha explicat un munt de coses sobre la seva vida privada i cultura. A la tornada l'he convidat a sopar i hem fet intercanvi (encara que no buscat) jo regalant-li unes sandalies i ella un cinturo brodat... Es molt maca i l'endema al mati quan marxo em ve a acomiadar i em porta arros amb cacahuets per esmorzar!!!

I m'encamino cap al mercat de Bac Ha on les diferents tribus de la zona es troben els diumenges. Es super interessant de veure i, al contrari de Sapa, deixen als turistes en pau... Es que a Sapa les dones Hmong i red Zao et volen vendre constanment les seves artesanies i en alguns moments m'he sentit realment rodejada!!! Tot i aixi son simpatiques i parlen molt bon angles... Es un mercat amb molta gent, ple de gom a gom on es ven de tot de menjar a artesania, roba i animals (tambe gossos per menjar!) i on t'has de deixar portar perque pot ser una mica claustrofobic. Pero el mes impressionant son els colors dels vestits de les dones Flower Hmong i veure-les comprant... Tambe visito un poblet del costat on els habitants encara construeixen les cases de fang... I em trobo a les germanes daneses per casualitat (vaig viatjar amb elles en el tren fins a Sapa pero ens vam separar) i pel que em diuen crec que la zona de Bac Ha es millor per fer trekkings (menys comercial...).

Des d'aqui vaig cap a Hanoi que haure de visitar en nomes un dia ja que he esgotat el temps. La ciutat em sorpren agradablement. Ja estava preparada pel crazy traffic ja que tothom m'havia advertit de la bojeria de motos. Pero deixant el trafic de banda, es una ciutat realment encantadora amb edificis colonials (em sorpren que no se'ls carreguessin tots durant la guerra!), espais verds amb flors i un casc antic on s'ha conservat la divisio medieval de carrers per artesans i productes (orfebres, herboristes, dolcos, cistellers etc.). El casc antic encara conserva el sabor de l'autèntica Indoxina (o almenys la que ens imaginem, la de les pelis...) malgrat que els cyclos típics estan en perill d'extinció total i només l'utilitzen alguns turistes... La gent es molt mes amable aqui i hi ha botigues i restaurants d'estil bohemi. He visitat el museu i la casa de Ho Chi Minh tot i que no l'he pogut veure a ell (al mausoleu) perque estava tancat. Realment hi ha tot un culte al voltant de la seva figura i pel que he llegit i veure, que no es massa, sembla un personatge molt interessant, bastant modest, idealista i pacific (dins dels limits de la epoca que li va tocar viure...). Observar el trafic de motos es realment una diversio i es que hi carreguen tot el que poden i mes! Creuar el carrer es converteix en un infern, al cap del dia un esta esgotat nomes de la tensio que comporta estar atent per no ser embestit per les motos... Malgrat tot, es d'agrair que respectin els semafors i s'aturin, cosa que no passa a d'altres paisos com Egipte o la India... En definitiva, un bon final per un viatge que comenca forca malament. Nomes m'arrepenteixo d'haver anat al sud del pais i no haver tingut mes dies per explorar el nord...