Reflexio sobre el pais i la seva gent

Els monjos caminen cada dia a les 6.30 del mati pels carrers de Luang Prabang en el que s'anomena alm's bowl o bol d'almoina (tambe ho fan a Tailandia pero sembla que d'una manera menys organitzada potser). La tradicio es oferir-los principalment sticky rice o arros enganxos a part de fruita, galetes, noodles etc. que sera el seu sustent del dia (crec que, a part d'aixo, cada dia una familia diferent de la ciutat s'encarrega de proveir-los de menjar extra...). Es bonic de veure pero l'afluencia de turistes fent fotos, sobretot tailandesos, que sobrepassen el numero de fidels creients, mata una mica l'encant.
Despres de l'almoina, vaig agafar el bus local cap a Luang Nam Tha. El trajecte es una experiencia en si mateix! Nomes dir-vos que vaig fer 300km en 9,5h!!!!!!!!!!! Al cap de pocs kilometres de sortir de la segona ciutat mes important del pais, la carretera deixa de ser asfaltada per passar a ser poc mes que un cami de carro!!! Ni us dic com vaig arribar al cap de tantes hores de saltar dins la tartana d'autobus per camins plens de pols... Tanmateix, l'increible paisatge que vaig poder apreciar, s'ho va valdre... Unes muntanyes i rius majestuosos banyats per la boira matutina que aqui al Nord sembla que no s'aixeca fins passat migdia. I per fi lluny de la ruta de turistes! Nomes pujar al bus el fill del propietari del bus se m'acosta i em comenca a fer preguntes. Soc la unica falang. Comenco aixi el contacte amb els nadius que a Luang Prabang nomes havia intuit. Laos m'esta sorprenent molt! La senzillesa, simplesa, austeritat del pais es increible. No se molt be com explicar-ho. Es el meu primer contacte amb un pais tan pur, tan verge. Les seves ciutats (poc mes d'una desena) no son mes que tranquils pobles provincials i fora d'elles un es troba totalment envoltat d'una natura aclaparadora i la presencia humana nomes s'aprecia en els poblets de cabanes de bambu integrats meravellosament en l'entorn natural. A banda dels mitjans de transport locals que son els busos i taxis compartits, el principals mitjans son la moto i la bici. Els cotxes practicament no existeixen aixi com una infraestructura de carreteres decent (com ja us he dit). El tren brilla per la seva absencia... Pero, per altra banda, no es que visquin a anys llum ja que han incorporat modernitats en les seves vides i per exemple, una altra cosa sorprenent, els hostals en aquest pais estan mes ben equipats i son mes nets que a Tailandia! Senzillament encara preserven les seves tradicions i les seves necessitats vitals continuen essent basiques i austeres. Son pobres pero no els hi manca allo essencial (crec i espero). Fins ara no he vist miseria.
I la seva gent: despres de viatjar per varis paisos un s'acostuma a ser forca desconfiat, pero aqui la gent encara no ha estat pervertida pel turisme i l'occidentalitat i et donen la benvinguda amb un somriure sincer i timid alhora. Tenen molt d'interes en aprendre angles i en saber coses del mon. Encara no han apres a aprofitar-se del turista perque encara es una novetat per a ells. Quina pena quan tot aixo canvii i la massificacio turistica faci perdre la inocencia a aquest poble!!!